La vida a Catalunya
La família Bassa Rocas va residir primer al barri de la Barceloneta i posteriorment al casal de Llofriu. Les memòries redactes per Irene recorden els moments dolços passats a Llofriu, la seva estada a l'escola, la felicitat per l'arribada dels fills, els records del folklore empordanès i diferents episodis històrics viscuts en la seva infantesa com la Tercera Guerra Carlina.
L'any 1907, la Irene i els seus fills, excepte Maria Gràcia Bassa i Florenci, varen marxar cap a Olot, on el seu fill Serafí podia saciar la seva vena artística al taller de Berga i Boix. Les coses, però, no varen anar prou bé i un any més tard es varen traslladar a Barcelona on varen tenir l'oportunitat de gaudir d'una intensa activitat social i cultural, que la va enriquir personalment i professionalment i la va ajudar a superar l'enyorança dels fills que havien marxat a Amèrica i els mals tràngols econòmics.
Tot i el seu allunyament físic de l'Empordà, la família en rebia periòdicament notícies a través de La Crònica i el Baix Empordà, als quals estaven subscrits. Irene Rocas vivia de les rendes que li donaven les seves terres de Llofriu, de les que li proporcionaven els negocis que havia establert el seu marit a l'Havana i, més tard, de les seves col·laboracions en diferents projectes culturals com l'elaboració de cèdules sobre la llengua per a mossèn Alcover.
El dietari que va escriure Irene respira en gairebé cada pàgina les seves conviccions religioses i el seu tarannà catalanista. Amb una escriptura planera, tal com pertoca a un dietari, va reconstruint la història de la seva vida, al costat de les pors, els secrets, les ambicions, i va descrivint els fets que l'envoltaven i que avui s'han consolidat com a episodis importants de la nostra història (la Setmana Tràgica, la Dictadura de Primo de Rivera, etc.).
La narració que fa dels esdeveniments de la Setmana Tràgica de Barcelona és d'una riquesa descriptiva extraordinària. Irene Rocas i alguns dels seus fills vivien al centre de Barcelona, al carrer de la Diputació, durant aquells dies. L'autora relata els fets amb una sinceritat absoluta.
Al llarg de vint pàgines parla de les manifestacions, de la vaga, dels incendis de les esglésies... És una narració viva, escrita per un testimoni de primera mà que va veure els avalots tot caminant pels carrers, tot vigilant per la finestra de casa seva; que va escoltar les noves que li confirmaven els veïns, els botiguers, els fills...
