De Llofriu a Buenos Aires

Irene Rocas

Va néixer a Llofriu l'any 1861 i va morir a Buenos Aires l'any 1961. Es va casar als vint anys amb Joan Bassa que li doblava l'edat i amb qui va tenir nou fills al llarg de disset anys, quatre dels quals varen morir de forma prematura i un va quedar impedit. Poc podria fer pensar que aquesta biografia correspon a una dona que va tenir una activitat cultural intensa al llarg de la seva vida; que va col·laborar amb l'Institut d'Estudis Catalans; que va ser la corresponsal a Llofriu de mossèn Alcover per al seu Diccionari Català-Valencià-Balear; que va treballar per a l'Institut d'Estudis Catalans, per a l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya i per a l'arxiu de l'obra del Cançoner Popular de Catalunya; que va fer un recull de rondalles i de dites empordaneses, i que va escriure un dietari que descriu la vida quotidiana i la política de final del segle XIX i de principi del segle XX.

Irene, catòlica fervent, catalanista fins a la medul·la i pionera del feminisme, va llegar l'amor a Catalunya i a la llengua catalana als seus fills, i el seu paper va ser determinant per a la formació del caràcter de Maria Gràcia i Florenci i el seu rol com a promotors i difusors de la cultura catalana a l'Argentina. La partida de Maria Gràcia Bassa, reconeguda poetessa, i Florenci va omplir d'enyorança la Irene, que veia els fills lluny d'ella i de la pàtria que tant estimava.

Dos dels membres de la família Bassa són citats al Diccionari dels Catalans a Amèrica: la poetessa Maria Gràcia Bassa i el seu fill, l'advocat i president del Casal Català, Joan Llorens i Bassa.

Les pàgines de les memòries i notes d'Irene Rocas són riques en sentiments personals, però, a partir d'aquests sentiments i més enllà, anem descobrint aspectes de la vida quotidiana, de la vida privada i la seva percepció de l'amor i la mort, alhora que fa una descripció de la Catalunya de la classe mitjana en una època en què el sindicalisme i les vagues generals sacsejaven els fonaments d'una societat que la industrialització transformava ràpidament.

Maria Gràcia Bassa

Va ser la primogènita d'Irene Rocas i el membre més reconegut de la família. Va néixer a Llofriu l'any 1883 i durant un temps va fer de mestra al mateix casal familiar on assistien una cinquantena d'alumnes de Llofriu, Fitor i Torrent. L'any 1907 es va casar amb Joan Llorens de Pineda i de seguida va marxar cap a l'Argentina, on la família Llorens havia fundat diferents negocis. Abans de marxar a terres llunyanes, M. Gràcia Bassa ja havia començat a sobresortir en el món literari gironí i havia guanyat el premi de la Diputació dels Jocs Florals de Girona l'any 1906.

Però va ser precisament a Amèrica, allunyada de la seva terra estimada, on va trobar un terreny fèrtil per a les seves aspiracions literàries, feministes i catalanistes. Les dones, el paisatge empordanès, la poesia, la llengua i la cultura catalanes van ser els principals protagonistes i, ensems, les fonts d'inspiració per a la seva obra. Va ser col·laboradora habitual del periòdic argentí Ressorgiment des de la seva fundació, en les pàgines del qual publicava versos, articles, proses literàries i unes glosses feministes que signava amb el pseudònim Alidé, i de la publicació barcelonina Feminal, dirigida per Carme Karr.

Va publicar llibres de poesies com Esplais en la llunyania l'any 1919 i Branca Florida l'any 1933, i va deixar inèdit un estudi sobre costums, personatges i paisatges de la pampa i un aplec de traduccions de poetes argentins al català. De la seva mare va heretar el feminisme, el catalanisme i el catolicisme. Per la seva casa de Buenos Aires varen passar, Francesc Macià l'any 1928 i Santiago Russinyol l'any 1910, i en el seu cercle d'amistats s'hi comptaven Joaquim Ruyra, Víctor Català, Antònia Llop i Tolosa i la folklorista Sara Llorens, que era la seva cunyada.

Florenci Bassa

Florenci va néixer l'any 1889 al barri de la Barceloneta de Llofriu i ben aviat es va posar a treballar de dependent a Can Gori de Palafrugell, però als setze anys ja va marxar cap a Amèrica amb el seu futur cunyat Joan Llorens. Florenci primer va treballar a Toay, a la província de la Pampa, més tard va fer de pagès a la Colònia Catalana i posteriorment va treballar en les empreses de la família Llorens. L'any 1914 va retornar a Catalunya, concretament a Barcelona, on set anys més tard es va casar amb Cèlia Maria Palau a l'església de la Sagrada Família. Després de la Guerra Civil va retornar a l'Argentina, on va treballar per a l'editorial Juventud, filial de la de Barcelona, i on va fundar la seva pròpia editorial, Camino, que va publicar una col·lecció de trenta-tres volums dedicats a la mainada.

Igual que la seva germana Gracieta, va col·laborar amb el periòdic Ressorgiment tant amb articles com amb fotografies. Florenci era un fotògraf excel·lent i un gran excursionista. Sempre que sortia anava amb la seva càmera retratant els indrets visitats. Gràcies a això, el periòdic Ressorgiment va publicar més d'un centenar de fotografies de Florenci, moltes de les quals eren indrets de les comarques de Girona que ell havia visitat. D'aquesta faceta de fotògraf també cal destacar que va ser guardonat amb el segon premi d'un concurs fotogràfic organitzat pel periòdic la Premsa de l'Argentina.

La seva mentalitat era prou avançada per creure -pels voltants de l'any 1957- en la necessitat de la Unió Europea, que ell es pensava que es concretaria en un futur no gaire llunyà. També veia l'esperanto, l'idioma universal, com un vehicle d'aquesta unió. Igual que la resta de la família va mantenir contactes amb el món cultural i es cartejava amb el pintor valencià Francesc Domingo, amb l'escriptor alguerès Rafael Catardi i fins i tot amb un dels catalans més universals: Pau Casals.

Joan Llorens Bassa

Va ser un dels fills de Maria Gràcia Bassa, va néixer a Buenos Aires l'any 1908 i va morir a la mateixa ciutat l'any 1976. Joan Llorens va exercir d'advocat i va ser president del casal català de Buenos Aires de l'any 1961 a l'any 1963, va ser delegat al Patronat dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili i va dirigir el Consell de la Col·lectivitat Catalana de l'Argentina i, igual que la seva mare i el seu oncle Florenci, també va col·laborar en el periòdic Ressorgiment.

Ho féu a partir dels anys trenta i va escriure-hi sobre catalans a l'Argentina com Felip Senillosa, articles de caràcter general i d'actualitat. D'entre els títols dels articles cal destacar La forma federal que convé i Un moment històric, l'últim dels quals l'escrivia sobre la proclamació de l'Estatut. L'any 1931 va escriure a Ressorgiment un article titulat El poeta ideal en el qual recordava l'arribada de Francesc Macià a casa seva i l'alegria que va tenir en veure la biblioteca de la família Llorens Bassa:

tenim present l'alegria i fruïció que van donar-li els llibres que va trobar a la biblioteca de casa, proveïda d'anys enrere, entre els quals li semblava retrobar vells amics temps ha no vistos