Catalanisme i esperantisme

El mes de juny de l'any 1912 va arribar a Argentina una flor de ginesta que havia estat collida al peu de la tomba de mossèn Cinto Verdaguer. La destinatària era Maria Gràcia Bassa i el remitent, la seva mare Irene Rocas.

Aquest gest delata el tarannà d'aquesta família amb clares connotacions catalanistes i religioses. Aquest catalanisme no era només un revestiment floralesc sinó que tenia un contingut molt més seriós, que es pot seguir en els diferents articles escrits per Florenci i Maria Gràcia Bassa i en la relació que varen tenir amb polítics rellevants com Serra i Moret, que es va convertir en cunyat de Maria Gràcia Bassa, i fins i tot amb Francesc Macià. Precisament Francesc Macià, i Ventura i Gassol varen ser hostes de Maria Gràcia durant l'any 1928 en el seu domicili de Buenos Aires, i durant la seva estada varen quedar impressionats per la biblioteca de la família, que estava farcida de nombroses obres de cultura i literatura catalanes.

L'arribada de Francesc Macià a Buenos Aires va produir un fort impacte en l'ànima catalanista de la nostra Gracieta. Aquest impacte emocional la va conduir a crear un llarg poema titulat El goig de l'arribada, que es va publicar al periòdic Ressorgiment. En aquest article escrivia frases com:

Voleu veure l'Avi? Se'm digué -L'Avi?- feu el meu pensament- No l'Avi, no; el Pare. El pare de la nostra llibertat i del nostre bon nom (...) Vaig arribar vora l'hoste, i em vaig sentir les dues mans preses entre les seves. Vaig sentir-lo Pare. Pare del nostre bon nom, si. Un instant titil.litaren en mos porpres uns anuncis de plor. Vaig ofegar-los

Aquest arrelament a Catalunya va propiciar que els fills de Maria Gràcia i Florenci mantinguessin el català com a primera llengua. De fet, Gràcia Bassa promocionava la utilització del català en la família en diferents conferències que va impartir a Argentina dient:

Parleu català als vostres fills

A banda de parlar català, la segona generació de la família Rocas-Bassa a l'Argentina també va aprendre a ballar sardanes, dansa que executaven al Casal de Catalunya o als boscos de Palermo. Igualment, la lluita i la defensa de la cultura catalana s'aplegaven amb el desig que l'esperanto es convertís en l'idioma universal de comunicació entre les diferents nacions i cultures. L'esperantisme, el varen seguir en més i menys grau diferents membres de la família com Irene Rocas i els seus fills Maria Gràcia, Florenci i Serafí.