La mobilitat de Palafrugell

Anem a parlar de mobilitat, partint que la mobilitat és un dret. No en va, la Declaració Universal de Drets Humans ens diu en el seu article 13 que Tota persona té dret a moure's lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat. Tothom té dret a moure's lliurement.

En els documents relatius a la redacció del recentment aprovat Pla d'Acció per a l'Energia Sostenible i el Clima (PAESC), consultables en el portal de participació ciutadana de la Diputació de Girona (https://paesc-decidim.ddgi.cat) hi podem trobar que el transport urbà rodat (privat i comercial) representava, a nivell de tot el municipi de Palafrugell, un 43,45% del total d'emissions de CO2 l'any 2005 (125.235 tn) i havia pujat a un 51,24% l'any 2019 del total (130.431 tn). D'aquí podem concloure: que la mobilitat és un del grans emissors de CO2 a casa nostra; i que malgrat els esforços per reduir les emissions de CO2, aquestes han augmentat. Anem a buscar una possible explicació d'aquest augment. Mirem el parc mòbil de vehicles, segons l'Idescat. Per l'any 2005 tenim registrats a Palafrugell un total de 15.998 vehicles. I per l'any 2019, la xifra total és de 19.256 vehicles. Aquest increment del parc de vehicles, un 20%, no es correspon directament amb l'augment de població, que va créixer un 12% entre els mateixos anys.

Aquesta dependència del vehicle privat l'hem de suposar per un transport públic deficient, que no dóna resposta a les necessitats de la població i que obliga a cadascú a espavilar-se pel seu compte. Ara bé, cal reflexionar bé quin tipus de transport públic cal a Palafrugell. Una xarxa de rutes de busos ara, i en un futur un tren-tram, és necessari per desplaçar-se a d'altres municipis. Unes línies de busos són útils per connectar els diversos nuclis del municipi. I per moure's entre els barris de Palafrugell? Un bus circular ja es va demostrar fa 20 anys que no era la opció encertada.

Recapitulem, per una banda tenim que la mobilitat és un dret i que la mobilitat és la font principal d'emissions de CO2 al nostre municipi. I per una altra tenim una dependència del vehicle privat per falta d'alternatives amb transport públic. Tots aquests factors s'han de tenir en compte a l'hora de planificar la mobilitat present i futura del nostre poble. És força evident que fer polítiques que afavoreixin altres maneres de moure's no és que sigui una opció més, sinó que és una obligació. Cal un canvi de paradigma. Invertir la piràmide de la mobilitat (∇), posant la base al capdamunt amb el caminar com a primera prioritat, seguit de la micromobilitat i la ciclabilitat, després el transport públic, seguidament el transport compartit i a la punxa de la piràmide, però a la part menys prioritària, el vehicle privat i finalment, els avions. Alhora també cal un esforç a nivell individual. És una acció de responsabilitat de cadascú envers la sostenibilitat, la qualitat de l'aire i la salut individual triar el mode de transport més adequat per cada cas.