El pendent abismal

Així és com podríem definir l'evolució imparable dels comptes dels ens locals. Efectivament una classe política totalment allunyada del ciutadà comú i que legisla o reglamenta a molts quilòmetres de la realitat del dia a dia, va engreixant sense parar les estructures burocràtiques que porten inherents unes descomunals masses salarials. A més, aquesta distància amb la societat del carrer, els fa reduir la seva aportació econòmica i la seva responsabilitat pel que fa als problemes diaris de la ciutadania(només fa falta veure que el que dedicaven els ajuntaments a benestar social, educació, habitatge, etc, etc... fa uns quants anys era irrisori comparat amb els temps actuals). La lluita pel poder de les diferents baules institucionals és realment una lluita molt enfocada a no perdre els ingressos que permeten mantenir l'estructura del partit. Però per això no cal patir, quan surten del partit entren a formar part dels consells d'administració d'alguna de les empreses més importants del país que curiosament han tingut relacions amb el poder.

Si a tot això, hi afegim que el propi espoli en forma de corrupció ha obligat a crear un marasme legislatiu que garanteix que l'única cosa que fa és embolicar una mica més la troca, ens trobem amb un còctel Molotov de difícil desactivació.

Darrera d'unes lleis, que no permeten actuar de forma eficaç davant uns lloguers segurs, un desnonaments raonables o unes sentències implacables amb aquells que fan de la reiteració del delicte el seu mitja de vida, algú pot pensar que no hi ha uns interessos polítics per millorar o més encara que hi ha una incompetència exacerbada per ocupar els càrrecs. Si senyors, escoltar les notícies ens irrita a tots. De 10, 9,95 són absolutament negatives. Podríem dir que ven més la negativitat sensacionalista que la positivitat, i això ja va bé als mitjans de comunicació per crear un ambient irrespirable. Algú troba estrany que el Salvame o el First dates portin en antena infinitat d' anys?.. Potser el que volen és que la gent es prengui cada dia un Tranquimacin per suportar tantes calamitats i veure que els governants que els hi haurien de solucionar el dia a dia, en una societat normal, en cap cas ocuparien els llocs de responsabilitat que ocupen.

Amb tot això que han aconseguit?..., doncs carregar-se la classe mitjana i desarborar completament les capes socials més desfavorides. Només cal veure l'atur juvenil i el més greu, gent que no busca feina perquè no vol entrar en una roda de sous miserables i precarietats laborals.

Ells creuen que aquesta societat ens acosta a les més desenvolupades i el que en realitat passa és que en quedaran 10 de les més poderoses i les altres hauran d'anar darrera seu per si cau alguna cosa. L'única esperança és que aquestes no deixin anar ni un ral sinó es compleixen una sèrie de requisits. Però no cal ser molt optimista, ja els hi va bé a les 10 primeres que les altres vagin a remolc.

Ens fa gràcia quan a Alemanya la ràtio de persones per cada bar és el doble de la nostra (ja se sap aquí fa molta calor i la gent fa vida fora, però potser no ens faria tanta gracia saber el que ens costa mantenir a cada un de nosaltres una societat ineficaç, malbaratadora i corrupta.