Educació i civisme pilars de la societat

A les acaballes d'un estiu que a nivell econòmic ha representat tornar als nivells del 2019, o inclús una mica millor, caldrà fer balanç exhaustiu de tots els esdeveniments i actes que han incidit a les diferents àrees del consistori.

La recuperació de les festes dels nuclis i dels barris, la no afectació fins a dia d'avui de cap incendi que hagi pertorbat ni les nostres riqueses naturals ni tampoc les activitats econòmiques i tantes altres coses positives que moltes vegades no valorem fins que les perdem, tot això no pot ni ha d'impedir fer un balanç molt preocupant de la creixent falta d'educació i incivisme que patim a la nostra societat.

Sense voler fer un resum exhaustiu del mateix, sí que podem assegurar que més de tres quartes parts del problemes que hem tingut com a col·lectiu venen derivats de la creixent creença que l'espai públic no és de ningú i que el benestar dels altres no és cosa nostra: miralls trencats, barques enfonsades, rètols arrencats, freses desmesurades i tantes altres coses més. L'única realitat és que pertorben la nostra convivència i aquell benestar que com a col·lectiu hem de conservar; a més tensiona fortament les diferents àrees afectades que han de fer mans i mànigues per anar arreglant els desperfectes.

És veritat que les administracions locals lluitem amb totes les armes possibles contra aquesta lacra, però són victòries petites davant una batalla que es lliura molt més en la convivència familiar i a l'escola. Ens queda lluny quan els nostres pares i avis escombraven i tiraven aigua diàriament a la part de davant de la façana de la seva casa, però no podem anar delegant les nostres obligacions de mínima empatia vers la resta del col·lectiu.

I tampoc podem deixar que les bretolades d'alguns, cada vegada més nombrosos, ens afectin a no només al benestar sinó també els pressupostos de despeses que hem de suportar entre tots. Això no és cosa ni d'equip de govern, ni de consistori, ni de municipis costaners, ni de......, això és cosa de la societat en general, i si no hi posem remei, ens podem anar oblidant d'aquella llegítima aspiració d'assemblar-nos cada vegada més a altres societats democràtiques molt més arrelades.

L'espai públic és de tots i l'hem de cuidar més que la nostra pròpia casa. Ningú ens impedeix tenir papers per terra de la nostra llar doncs és casa nostra; però de la casa de tots, com són els nostres carrers, la nostra pròpia educació ens hauria de fer molt més curosos.